Aimar Pérez Galí

Aimar Pérez Galí: “Les paraules tenen un límit, el cos permet un altre tipus de llenguatge”

15/02/2017

Aimar Pérez Galí reflexiona al voltant de la figura del ballarí i del concepte de subalternitat al qual afirma que està lligada. La seva crítica es construeix des de la dansa i el seu discurs pren forma sobre l’escenari, suant. El 22 de febrer a La Casa Elizalde en serem testimonis directes amb l’ obra Sudando el discurso: una crítica encuerpada.

En quin moment vas decidir dedicar-te a la dansa?

Vaig començar a ballar claqué amb 12 anys i llavors em vaig passar a la dansa contemporània. Als 18 anys, mentre estudiava el primer curs d’Història de l’Art a la UAB,  em vaig apuntar al grup de dansa i vam fer una trobada amb altres grups universitaris a Madrid. En aquell moment vaig decidir que m’hi volia dedicar. Vaig deixar la carrera i vaig marxar a Amsterdam a estudiar Dansa Contemporània.

Per què Amsterdam?

Perquè la formació que oferia Barcelona no era de la qualitat que estava buscant. Vaig estar mirant diverses escoles d’Europa i m’interessaven les de Brussel·les i Amsterdam.

Què et va fer tornar a Barcelona?

Ja portava deu anys vivint a Holanda i trobava a faltar varies coses com la família o el sol…però també pel fet que l’art al nord d’Europa està més institucionalitzat que a Barcelona. En el moment en què vaig tornar hi havia col·lectius que estaven fent coses molt interessants com La Porta amb el Festival LP, La Poderosa o La Caldera. Tenia ganes d’invertir el que havia après fora al teixit local de Barcelona. De fet, una de les primeres coses que vaig fer al tornar va ser iniciar l’ Espacio Práctico que és l’espai que dirigeixo.

El proper 22 de febrer a La Casa Elizalde veurem l’espectacle Sudando el discurso: una crítica encuerpada. Quan el vas crear?

Els inicis del text d’aquesta conferència són resultat de la tesina de Màster del Programa d’Estudis Independents del MACBA, l’any 2013. Dins d’aquest programa es treballaven conceptes de la teoria crítica, com la subalternitat, i vaig decidir traslladar aquests conceptes a la dansa. D’aquí sorgeix la idea d’entendre el ballarí com el subjecte de subalternitat de les arts contemporànies en general i de les arts escèniques en particular, per com s’ha construït històricament la figura del ballarí i la qüestió que plantejo de si els ballarins poden parlar.

Què vol dir el concepte de subalternitat del qual parles?

Quan parlo de subalternitat em refereixo a aquests subjectes de la societat que no tenen veu o que aquesta no és escoltada per la resta de subjectes que conformen la societat. Tenir veu és tenir agència política i el subaltern és algú que no té capacitat de ser agent de canvi. Però el subaltern, com a subjecte oprimit, no és conscient de la seva subalternitat.

Té veu pròpia el ballarí?

Una cosa és que el ballarí tingui veu pròpia i l’altra és que en sigui conscient per utilitzar-la i sigui escoltada. El que faig a Sudando el discurso és un anàlisi constructiu i crític de com s’ha construït la figura del ballarí, sobretot als centres de formació i en metodologies més conservadores en la relació entre coreògraf i ballarí.

És una crítica que sorgeix de la teva pròpia experiència?

Sí, em baso en la meva experiència com a ballarí, com a figura subalterna en el meu procés de formació. I d’alguna manera crec que aquesta crítica té una certa universalitat que es podria equiparar amb altres subjectes de la societat que han estat o estan considerats com a subalterns.

Creus que amb el teu cos transmets el que no pots dir amb paraules?

Jo no diria tant, però el que sí és cert és que les paraules tenen un límit i el cos permet un altre tipus de llenguatge que és igual de legítim que la paraula. En aquest cas, la particularitat de la peça és que el subjecte i l’objecte de la crítica coincideixen en el mateix cos, el meu.

Creus que un públic no habituat a la dansa pot entendre aquest discurs?

Sí, l’espectacle el pot entendre tothom. Aquest és el quart any que el faig i també l’adapto segons el públic a qui em dirigeixo. El feedback que he rebut per part del públic ha estat sempre molt positiu, és una experiència molt didàctica per entendre què és la dansa. És un espectacle obert a tothom qui tingui interès per la dansa.

I ja per acabar, què és el que més t’interessa de la dansa?

Per a mi és una eina per aproximar-me al món i entendre’l des d’una altra perspectiva que potser no és racional ni cognitiva, sinó que em proporciona un enfoc des de la vessant més sensorial, afectiva o cinestèsica.