Adentro

“Ens interessa que surtin històries de dins la presó”. Parlem amb Pau Coll, director del documental ‘Adentro’

24/10/2017

El cicle de cinema Mirades ens apropa en aquesta edició a l’interior dels sistemes penitenciaris de diferents països. L’any 2016 l’organització i ONG Ruido Photo va posar càmeres en mans de cinc nois de la presó de Joves de Catalunya per narrar el seu dia a dia entre reixes. El resultat és el documental Adentro, estrenat aquest 2017 i dirigit per Pau Coll amb qui hem pogut parlar. El 31 d’octubre es projectarà el film a La Casa Elizalde i en parlarem en un col·loqui posterior obert a tothom i amb la presència del director.

Quins projectes treballeu amb Ruido Photo?

Ruido Photo és una organització que des de fa 13 anys es dedica a la producció i la investigació per realitzar reportatges visuals, sobretot en fotografia, sobre temàtiques de drets humans tant en l’àmbit nacional com local. Estem formats com a fotoperiodistes i ens dediquem a fer reportatges independents, és a dir, nosaltres som els qui triem la temàtica que volem abordar i com ho volem fer. A més, també fem tallers participatius amb diferents col·lectius i els ensenyem el llenguatge de la imatge per tal que ells expliquin les seves històries.

Com va sorgir la idea de fer el documental Adentro?

Fa molts anys que treballem dins de presons fent tallers, i finalment vam poder entrar càmeres a dins, cosa que és molt difícil d’aconseguir. El que ens interessava era que sortissin històries de dins de la presó, ja que és un lloc molt opac i la imatge que té la gent dels presos i de les presons està molt distorsionada. A més, els grups amb els quals treballàvem a la presó demanaven cada cop més poder treballar amb vídeo.

Quant van començar les gravacions?

El primer intent va ser al 2013 i d’allà en va sortir el curtmetratge La quinta del chavolo. A partir d’aquesta experiència vam decidir fer Adentro, la gravació va durar tot un any.

Com vau proposar als nois de participar al documental?

Jo vaig penjar un anunci a tots els mòduls de la presó per fer un taller. Es van apuntar uns quaranta interns dels quals em vaig quedar amb deu, que és el màxim que podem assolir en els nostres tallers. Ells tenien moltes ganes de treballar amb vídeo, els vaig proposar de participar en el documental i cinc d’ells es van apuntar.

Els hi vau donar alguna directriu abans de començar a gravar?

Durant tres mesos se’ls va fer una formació en imatge tant en foto com en vídeo i després van treballar unes setmanes el guió del que volien explicar.

Us vau trobar amb algun impediment per part del centre penitenciari?

Nosaltres fem unes hores reglades de tallers al centre de forma voluntària, a canvi publiquem els projectes que fem a fora. Tenim un conveni en el qual el centre revisa el material i avala el que pot o no pot ser publicat. La iniciativa de fer el documental els va semblar bé però van demanar que fóssim prudents a l’hora de publicar segons quines imatges per seguretat del centre.

Us va sorprendre el material que vau recollir?

No ens va sorprendre perquè revisàvem els materials enregistrats cada dos dies aproximadament i ja seleccionàvem quines imatges sortirien al documental. El que sí que ens ha sorprès és la reacció de la gent de fora la presó. Després de les projeccions es generen moltes preguntes perquè el que veuen els espectadors no els quadra amb la idea preestablerta que tenien sobre la presó.

Què us han dit els protagonistes després de veure el documental?

Els va semblar tou. El primer passi el vam fer dins de la presó i després vam fer un col·loqui obert a tothom amb unes seixanta persones. Ens van comentar que el documental tenia un to simpàtic i que no es mostrava la duresa de la presó. Jo estic d’acord amb aquest aspecte però això va ser el que els protagonistes van voler mostrar. El documental ensenya coses molt dures de la presó però també es tractava d’un moment d’escapatòria del dia a dia dels interns. Hi veiem bon humor, acudits, grolleries…etc.

En què creus que ha pogut ajudar aquest treball als presos que hi han participat?

Crec que a ells els ajuda terapèuticament perquè fan un treball molt creatiu i treballen en grup. També han de decidir coses, i això és quelcom que no fan mai dins la presó.

I a la gent de fora?

El documental ajuda a comprendre una mica més qui són els nostres presos i a canviar l’ideari que tenim com a societat d’ells. Un pres es troba amb molts problemes en sortir, l’estereotip els persegueix un cop fora de la presó. Hi ha un índex molt alt en reincidència a Espanya, i això es deu sobretot a la falta de polítiques de reinserció i per la imatge popular que tenim dels presos.

Seguiu treballant en aquest centre?

Després del documental ja no. Feia 3 anys que hi treballàvem. Però volem repetir l’experiència l’any vinent amb un altre projecte en vídeo al Centre Penitenciari Brians ll. Aquest cop serà amb adults, amb un altre tema i en un altre mòdul.