Lluís Miñarro

“Els principals problemes que té l’Estat espanyol mai han estat abordats de manera profunda”

23/05/2017

El productor Lluís Miñarro programa a La Casa Elizalde un cicle de cinema sobre la Transició o “Transicions” a l’Estat espanyol

 

Durant la dècada dels seixanta i els inicis dels setanta, el cinema català es va voler desmarcar del corrent centralista de la indústria madrilenya a favor d’un cinema més experimental i modern. El productor de cinema Lluís Miñarro, en col·laboració amb el Festival LOOP Barcelona, ha programat a La Casa Elizalde el cicle Preàmbuls. Cinema i Transició/ns en el que s’hi projectarà tres films de tres cineastes catalans d’aquesta època. Hem volgut parlar amb Miñarro sobre les transicions que van marcar un país, però també una cultura i una societat.    

Per què vas proposar fer el cicle Preàmbuls. Cinema i Transició/ns?

La primera espurna va sorgir l’any passat.  Ens trobàvem en un moment polític molt especial, amb un govern de transició amb el Partit Popular fins que no hi haguessin noves eleccions. Semblava que Podemos podria convertir-se en un nou camí que trenqués amb les formes a l’antiga de l’Estat Espanyol. Discutint sobre aquest tema amb els del Festival LOOP se’m va ocórrer la idea d’esbrinar què passava amb la cinematografia de tres moments molt clau del procés cap a la democràcia de l’Estat Espanyol.

En primer lloc, a la dècada dels seixanta hi va haver una primera renovació dins del franquisme amb els polítics de l’Opus Dei Gregorio López-Bravo, Laureà López Rodó o fins i tot Manuel Fraga.  En aquell moment el Règim es va intentar obrir una mica cap a Europa amb una sèrie de polítiques que fomentessin el turisme o la creació d’ escoles de cinema, de publicitat i relacions públiques. Aquest aperturisme dissimulat del Règim ja va ser una primera transició.

El segon moment crític, és la mort del dictador i l’inici del que pròpiament s’anomena Transició. Una Transició d’una qualitat molt feble, i que ha portat conseqüències que es poden veure molt clarament amb la situació actual del procés català, amb la corrupció i amb tantes altres coses integrades dins la política espanyola.

I el tercer moment crític ve originat amb l’ spanish revolution i tot el fenomen dels indignats que va donar lloc a la creació de partits com Podemos.

Parlem doncs de tres transicions diferents…

Sí. Nosaltres posem en dubte que només hi hagi hagut una Transició iniciada amb la mort de Franco. Si analitzem la història d’Espanya dels darrers 300 anys veiem que hi ha molt pocs períodes progressistes com podrien ser les Repúbliques i molt períodes foscos de contrareforma. Parlem de transicions fallides des del punt de vista dels objectius polítics i socials assolits fins ara. És per això que hem triat aquestes pel·lícules per al cicle, per provocar un debat entorn aquesta qüestió.

Per què creus que va ser una Transició fallida?

Perquè crec que els principals problemes que té l’Estat espanyol mai han estat abordats de manera profunda. Per començar, mai s’ha preguntat si la col·lectivitat vol que la forma de l’Estat sigui una república o una monarquia. Ens han colat una monarquia sense un autèntic debat. Un altre tema mai abordat és el d’una possible confederació de les nacions que formen l’Estat Espanyol. Aquest és un tema que s’ha volgut solucionar amb el “café para todos” de les autonomies. També cal preguntar-nos el perquè de la vinculació a la religió catòlica d’un estat teòricament aconfessional. Per això crec que en el fons és una Transició molt ben maquillada però que no ha anat a l’arrel del problema.  S’ha anat aparcant el problema sense buscar-hi solució. Quan algú vol canviar la idiosincràsia del sistema se li impedeix o se’l treu de sobre al·legant que la Constitució no es pot tocar.

Quines diferències o similituds veus entre l’època de la Transició i l’època actual?

Crec que estem en el mateix moment. No hi ha hagut una progressió significativa des de l’any 1975 fins aquí. L’únic govern vertaderament reformador va ser el d’Adolfo Suárez, després va començar l’enquistament d’un sistema que ens porta a la situació actual. Actualment només es parla de la corrupció, però la corrupció ja ve originada des del govern socialista en què es creen fons reservats de l’Estat teòricament per a la lluita contra el terrorisme d’ETA, amb una partida de diners la qual ningú no coneix la xifra ni què es fa amb ells. No hi ha hagut filtres ni mecanismes del mateix sistema perquè això no es pogués produir.

Per què has triat les pel·lícules que formen el cicle?

Vaig triar tres pel·lícules que fossin representatives del moment. El último sábado de Pere Balañà és una pel·lícula de l’any 1966 molt poc coneguda d’un cineasta que només va rodar un film, però que enregistra moments de canvis sociològics molt importants. El canvi de costums que provoca el turisme en una societat espanyola paternalista i molt protegida, l’ambigüitat sexual i tota una sèrie de coses que fins aquell moment estaven molt amagades i que a partir dels anys seixanta comencen a sorgir i a crear una nova societat.

La segona pel·lícula Lock out, dirigida per Antoni Padrós l’any 1973, és un antecedent del que passaria poc després de la mort de Franco: des del Canet Rock, l’exploració del cos, les drogues i molts altres temes que eren inexistents durant la Dictadura. També és molt interessant perquè Antoni Padrós és un cineasta que sempre s’ha mogut al marge del sistema, es podria considerar un dels primers cineastes radicals a Catalunya. La cinematografia catalana estava lligada als cineastes burgesos de l’Escola de Barcelona que tenien una perspectiva més elitista i de llenguatge cinematogràfic més estètic. Fora de tota escola hi havia un cineasta autodidacta i contra corrent, Antoni Padrós, amb una filmografia molt específica i concreta, feta de manera contrària al sistema. Des del punt de vista del llenguatge cinematogràfic Padrós va introduir canvis al cinema que es feia aquí. Era un revolucionari.

I com a cloenda tenim la pel·lícula Informe General ll. El nou rapte d’Europa dirigida per Pere Portabella l’any 2015. Un cineasta que ha estat un exponent del cinema més agosarat de la Península Ibèrica, apostant per revelar les fissures del propi sistema polític i social, amb un cinema molt ètic i representatiu de cap a on està anant la societat.

Com era el panorama cinematogràfic de la dècada dels seixanta i setanta?

Després de la Guerra Civil la producció cinematogràfica es centra en dues ciutats: Madrid i Barcelona. Aquest cinema està controlat per la censura però hi ha alguns individus que aconsegueixen escapar-se’n com Juan Antonio Bardem, Luis García Berlanga o Luis Buñuel, encara que aquest últim va haver de marxar d’Espanya. Quan arribem al període dels anys seixanta hi ha una primera apertura del sistema, la censura és menys radical i sorgeixen pel·lícules com Viridiana de Buñuel, encara que després la prohibeixen. A Catalunya comencen a haver productors que promouen un altre tipus de cinema com Ricardo Muñoz Suai o Pere Portabella.

A Madrid aquest tipus de cinema amb contingut polític i social el produeixen cineastes com Elias Querejeta. Després, el cinema madrileny es torna molt més industrial, com el que s’està fent ara. El seu referent és el cinema que es fa als Estats Units i intenta arribar a un públic ampli. A Catalunya, que és pràcticament el 40% del cinema que es fa a l’Estat espanyol, es fa un cinema amb un format més petit i amb productors independents no necessàriament lligats a les televisions.  Per un costat  es realitza un cinema d’autor amb actors no coneguts, i per l’altre, documentals que barregen ficció i que tenen una millor rebuda al festivals internacionals de cinema. El seu referent en aquest cas és el cinema europeu.

Actualment es fa de de tot a tot arreu, però fins ara el cinema català tenia millor projecció internacional, més que dins de casa, i també en circuits molt elitistes com cineclubs o filmoteques.

Els cineastes catalans que presentem al cicle es van desmarcar de la tendència oficial de fer cinema amb propostes que tenien un alt grau d’experimentació i de connexió amb la realitat social. Què queda de tot això avui en dia?

Crec que el cinema ha perdut força en quant a ser part de l’imaginari col·lectiu. Avui en dia hi ha altres elements que provoquen més interès del públic en general que no pas el cinema. Per altra banda, en tota disciplina artística el que queda passat el temps és sempre allò més radical. Què queda ara del panorama artístic català? Grans noms com Gaudí, Dalí, Picasso, Miró… els més radicals i transgressors. En canvi, l’administració perd els recursos en fomentar això que li diuen indústria i donar “pa per a tots”.

El mateix passa amb el cinema que es fa aquí, què quedarà d’aquí uns anys? Autors com Pere Portabella, Antoni Padrós, Albert Serra, José Luis Guerin, Joaquim Jordà…els que han fet propostes més radicals. Això és el que passa en el món de l’art, i jo considero el cinema com un art. El cinema típicament d’entreteniment, sense cap proposta ètica ni estètica no m’interessa, encara que sigui el 90% del cinema que es fa. Crec que d’aquí 50 anys quedaran els noms dels que han estat realment innovadors, els que s’han arriscat i han anat més a contracorrent i la resta desapareixerà.

Ets conegut com a productor, però també has dirigit pel·lícules, la darrera Stella Cadente al 2014. Tens ganes de tornar a dirigir algun altre film?

Estic treballant en un projecte nou com a director i productor. Ara mateix estic buscant finançament, que és quelcom molt complicat. Encara que ja hagi produït 36 pel·lícules és com començar des de zero, no es reconeix la trajectòria.  Ara ja estic a la darrera fase i començaré el rodatge a finals d’aquest any. El guió l’hem escrit amb el Sergi Belbel, es tracta d’una versió actualitzada del mite bíblic de Salomé però enfocat des d’una perspectiva de gènere. És una pel·lícula que deixa les portes obertes perquè es puguin fer diferents lectures.

Les pel·lícules del cicle Preàmbuls. Cinema i Transició/ns  es projectaran els dimarts 23 i 30 de maig i el 6 de juny a les 18h i aniran acompanyades de col·loquis amb diferents agitadors culturals sobre les transicions fallides de l’Estat espanyol cap a la democràcia. Aquest cicle s’emmarca dins les activitats paral·leles a l’exposició fotogràfica sobre la dècada dels setanta del projecte Finestres de la memòria.