POP

Un monòleg de dansa, cru, amb un to humorístic i intimista. La performer ens obre petits forats per a entrar a la seva habitació figurada que ens fa sentir nostàlgia i empatia. Aquesta dona se’ns mostra fràgil i honesta mentre ens va explicant diferents contradiccions que la travessen. L’espectacle parla, mig ofegat però alliberat, de les pors d’una dona millennial. L’acumulació d’expectatives, la necessitat incansable de fer més, la felicitat d’acceptar la convivència dels referents propis, l’exigència social i professional, la frustració.

POP no pretén extreure conclusions, però sí exposar a cor obert el desig de matar al protagonista de la teva vida, al que t’has muntat tu sola, aquest que carrega i carrega fins que no pot més. “Sabíeu que, els flamencs, fan això –de posar-se sobre una pota– per estalviar energia? Ho sabies? Jo tampoc. Pero des que ho sé, la vida em va de puta mare.”

Fitxa Artística:

Idea, direcció i interpretació: Laura Alcalà Freudenthal
En col·laboració amb Irene Vicente Salas
Agraïments: Emma Riba, Anna Feliu, Patty Maestre, David Menéndez, Àngel Duran, Patricia Hastewell.
Una producció de LaSúbita