11/05/2017

L’obra de teatre documental Mos Maiorum presenta una crítica sobre les crisis migratòries que viuen les fronteres europees

Europa viu des de fa anys una crisi a les seves fronteres amb persones que busquen un futur millor lluny de casa seva. L’espectacle Mos maiorum trasllada l’espectador a cada costat de la frontera per a conèixer testimonis reals que pateixen aquesta situació.  Una obra creada i interpretada per Ireneu Tranis, Alba Valldaura i Mariona Naudín, guanyadora del premi Caravana de Tràilers 2016 del Festival Terrassa Noves Tendències (TNT). El dijous 18 de maig la podrem veure a La Casa Elizalde, però abans en parlem amb l’actriu Mariona Naudín.

Què vol dir el títol de l’obra Mos Maiorum?

Mos Maiorum era el nom d’una llei romana que volia dir “el costum dels ancestres”. Però l’obra porta aquest nom degut a una operació policial anti-immigració que es va dur a terme l’any 2014 a diversos països de la Unió Europea, entre ells Espanya, i que era molt dura i injusta. L’objectiu era detenir immigrants sense papers per interrogar i demanar informació.

Com va sorgir la idea de fer  espectacle de teatre documental que parli de la situació dels refugiats?

En aquest espectacle no parlem de la situació dels refugiats, si no que posem en dubte els conceptes “refugiats” i “immigrants”, ja que són termes que s’utilitzen en l’àmbit legal per discriminar un sector de la societat. El motor inicial va ser quan ens vam reunir amb la companyia i vam decidir utilitzar la tècnica Verbatim que s’utilitza per treballar teatre documental i que consisteix en enregistrar testimonis reals sobre un tema concret i després fer-ne una dramatúrgia.

Heu hagut de viatjar per conèixer aquests testimonis?

Sí, vam viatjar a Melilla, Nador, Tànger, Ceuta, Màlaga i també aquí a Barcelona per poder entrevistar a diferents persones que ens van explicar les seves experiències.

Quina part hi ha de realitat i quina de ficció a l’obra?

Els testimonis del quals parlem són tots reals. La part de ficció es troba només en el muntatge de l’obra, ja que nosaltres hem fet una tria del material que ens ha semblat més interessant i l’hem editat. Per posar un exemple, hem hagut d’agafar testimonis en vídeo on s’entrevistava a membres de la Guàrdia Civil perquè no vam poder accedir-hi nosaltres mateixos.

Com ha estat per a vosaltres el procés de creació?

Ha estat molt interessant sobretot pel treball de camp que hem fet. Hem après moltíssim, no només teatralment. En certa manera ens ha canviat la vida a tots tres. També ens ha semblat molt interessant poder triar els materials per l’obra, hi ha hagut molt debat entre la companyia no només a nivell artístic, si no també polític. Hem intentat no ser tendenciosos ni paternalistes amb el tema per evitar aquestes visions tant etnocèntriques que tenim com a herència del colonialisme. I la veritat és que estem molt contents amb el resultat i amb el feedback que estem rebent del públic.

L’espectador es converteix en part de l’obra, entren a dins l’escenari d’alguna manera…

Sí, el públic s’asseu entre nosaltres. Creiem que avui en dia estem gairebé immunitzats a les imatges de guerra, per tant el nostre objectiu és que l’espectador visqui què és estar a una frontera amb el seu propi cos. Entre la companyia diem que som com una mena de “mèdiums”, som el fil que transporta les veus de les persones amb les quals hem parlat a l’espectador.

Quina resposta esteu trobant amb el públic que ha vist l’espectacle?

La gent acaba molt emocionada, hi ha una reacció molt forta a nivell físic. L’espectacle entra per l’estómac. Escènicament és molt auster però molt colpidor. El públic coneix una situació que no surt als mitjans de comunicació i acaba sentint-se molt implicat.

Pujar