El virus com a filosofia – Entrevista al Dr. Francis García

Entrevistem al doctor en filosofia, Francis García, que ens parla d’alguns conceptes que tractarà al seu curs ‘El virus com a filosofia: reflexions en temps de pandèmia’ aquest trimestre vinent. També ens parla del llibre que acaba de publicar conjuntament amb l’Andityas Soares.

Com va sorgir la idea de fer aquest llibre?

El febrer acabàvem de publicar Más allá de la biopolítica: biopotencia, bioarztquía y bioemergencia a Documenta Universitaria, el primer llibre escrit a quatre mans entre l’Andityas i jo mateix, però el confinament domiciliari ens van fer posposar la presentació. En aquell llibre, en el que havíem estat treballant al llarg de 2019, apareixien conceptes que permetien entendre l’actual situació, com per exemple el de bioarztquia, i li vaig proposar a l’Andityas emprar els mateixos conceptes per fer una lectura de la situació que estàvem vivint i materialitzar-la en un llibre. Tots dos vàrem estar d’acord i així va aparèixer El virus como filosofía. La filosofía como virus: reflexiones de emergencia sobre la pandemia de COVID-19 a Ediciones Bellaterra.

 

Quina és la filosofia d’aquest virus?

Com a metàfora dir que un virus té alguna filosofia pot semblar interessant o tendenciós ja que els virus són paràsits obligats que no són considerats vius per la meitat de la comunitat científica, així doncs, atribuir-los-hi una filosofia no ho creiem oportú. Nosaltres parlem de com el poder de torn ha emprat el virus com a filosofia, és a dir, com a justificació per fer i desfer, sempre pretesament des d’una perspectiva científica, passant per alt que entre els científics, per sort, no hi ha una veritat única instal·lada tot i l’esforç econòmic de les farmacèutiques que fa que hi dediquin més diners en publicitat i relacions públiques (60% segons diverses fonts) que en recerca. Això explica que a diferents nivells s’intenti instal·lar mitjançant pressions d’empreses farmacèutiques i empreses biotecnològiques així com mitjançant publicitat indirecta i els gabinets de relacions públiques una veritat única que, en cas de no seguir-se situa als crítics al sac del negacionisme. Sens dubte, el control dels mitjans ha ajudat a aquesta polarització fent, com deia, que qualsevol comentari crític envers les farmacèutiques o les empreses biotecnològiques és copsi com a una actitud negacionista. I és clar que hi ha negacionistes però també seguidors cecs de les decisions mai qüestionades de quelcom que alguns diuen ciència per tal de deixar de banda a d’altres científics crítics i responsables que encara segueixen criteris bioètics. Penso que en aquest sentit és important atendre a què és un virus i, més concretament, què és un coronavirus (qüestions a les que dediquem un capítol al llibre) i també al curs per tal de poder entendre o qüestionar la situació que estem vivint.

Fins on l’individu pot acceptar cotes d’autocontrol?

Pel que estem veient sembla que no hi ha límits. La por a la mort continua imposant-se a la vida individual i ja s’han ultrapassat límits impensables d’autocontrol, des de les empreses als governs. El pitjor de tot és que, d’aquesta por a viure, alguns en diuen autonomia. Sens dubte aquesta és una senyal preocupant sobre la salut de les nostres formes de govern i del coneixement general sobre política. Potser caldria anar cap a la responsabilitat i fugir de conceptes com els d’autocontrol. El problema serà veure si, tal com sembla que seguirem, mentre els ciutadans continuem obedients, els governs solucionen alguna de les qüestions que ha posat sobre la taula aquesta pandèmia, per exemple: que amb un sistema sanitari desballestat no es pot combatre cap emergència sanitària; que 9 mesos desprès continua la mateixa precarietat al sector…

Quins són els perills de viure en un estat medicalitzat?

El que anomenem bioarztquia no és un estat medicalitzat. El cert és, però, que les respostes bioàrztquiques donen prioritàriament respostes bioàrztquiques, semblen molt mes ràpides però no en són més eficients i a la llarga poden ser més perjudicials. Així passa amb la medicació per a la depressió, per exemple, que ve a substituir el tractament psicològic en la major part dels casos. Un clar exemple dels perills de deixar-se emportar per una raó farmacèutica és el fet de pensar que qualsevol situació vital quotidiana necessita com a solució un medicament. El resultat, societats cada cop més medicalitzades i menys humanes on, a banda de la pandèmia de la COVID-19 es parla de pandèmies de salut mental arribant fins i tot a medicar infants a partir dels 2 o 3 anys per malalties sense marcadors biològics com per exemple l’anomenat TDAH.

Com es podria haver millorat la gestió de la pandèmia? Quines veus, al vostre criteri, s’haurien d’haver seguit?

Aquesta pregunta la intentaré respondre al curs en la mesura que em sigui possible. Però, sigui com sigui, està clar que fa dècades que tenim respostes des de diversos sector científics seriosos, però això sembla “que no ven”. Sembla que hem arribat a uns nivells de insensibilització en que ja no ens importa ni tan sols veure-li les orelles al llop. És més, ara que ja el tenim a sobre des de fa mesos, tampoc s’està fent gaire cosa al respecte que no sigui tancar la gent o pensar que hi ha una vacuna miracle. Cal escoltar mesures a llarg termini en diferents aspectes, i això vol dir replantejar-se la nostra manera de relacionar-nos amb el medi.

Què ha faltat i què no s’hauria d’haver fet?

No hi ha una resposta unitària. Penso que en aquest sentit és important el nostre llibre ja que algunes de les solucions que eren importants a Catalunya no ho eren al Brasil. Segurament una resposta és començar a pensar que la recepta màgica per a tothom i per sempre no existeix, és més, és una increïble fal·làcia. Per exemple, pensem que les vacunes arribaran a tot el món i a tothom, l´ésser humà és un animal molt ingenu i, el problema és que, de no ser així, no té cap sentit la vacuna. El virus ha mutat milers de cops i no deixarà de fer-ho, així són els virus d’ARN. Sembla que ja s’ha oblidat l’anterior pandèmia de grip de 2009 i les despeses en vacunes que es van fer per a un altre virus més estable com és l’influenza.

Feu servir un terme: necropolítica, tot és conseqüència d’haver debilitat la sanitat pública?

No, però el fet que a Catalunya els morts per COVID-19 siguin el 88% majors de 70 anys és un bon indicatiu de com i què és la necropolítica. A Europa envers la gent gran, al Brasil, per exemple, envers els habitants de les faveles que no disposen ni d’aigua corrent.

Quina vida hem de viure després de la pandèmia?

Personalment faria una resposta de mínims: em conformaria amb recuperar algunes llibertats i no tenir por a viure. Cadascú hauria de començar a fer-se la pregunta a nivell individual; ara és un bon moment per fer-ho. Segurament caldrà apartar-se de receptes màgiques i de qualsevol que ens vulgui imposar una manera de veure el món. Ara sembla que tota mirada ha d’anar orientada a la vacunació, però cal parar atenció a dues dades: la primera és que a l’Estat espanyol, tot i l’existència de la vacuna de la grip, moren a l’any 20.000 persones. La segona dada es refereix a que segons l’OMS, moren al voltant de 7 milions de persones l’any a causa de la contaminació. Cal ser responsables i reduir la mobilitat, els virus ens ensenyen que l´únic camí es la prevenció i la responsabilitat i això, queda lluny de receptes miracles. El que és realment preocupant és el com aquesta situació, lluny de despertar la solidaritat referma l’alopolítica, un altre dels conceptes que exposem al nostre llibre Más allá de la biopolítica.

Inscriu-te al seu taller:

‘El virus com a filosofia: reflexions en temps de pandèmia’

Dimecres de 16.30 a 18 h

7 sessions – inici 27 de gener

AQUÍ

 

*Fotos extretes d’un vídeo que va fer La Maleta de Portbou per una conferència que va fer en Francis García a l’Escola Europea d’Humanitats