Torna l’activitat presencial! Com ho està vivint el nostre professorat?

#Elizaldeproposa #Novanormalitat #Professorat

Alguns dels professors de La Casa Elizalde ja han començat a treballar en els seus projectes personals de manera presencial. Com ho estan vivint? Què ens expliquen d’aquesta nova normalitat?

D’aquí poc tornarem a obrir les aules de La Casa Elizalde i ens retrobarem per acabar les sessions que van quedar pendents al trimestre d’hivern. Us imagineu com serà?

Us deixem algun testimoni!

Ricard Badia, professor de fotografia.

Distància des del teleobjectiu.
Tornem a la nova normalitat després del confinament, on ningú no s’abraça i on ningú no es fa un petó. Els actors es treuen la mascareta per simular la normalitat, mentre els hi faig les fotos ràpidament des de la distància. La distància que em permet el teleobjectiu.
Per sort les persones som les mateixes i un cop acabada la sessió de fotos riem de les situacions provocades per la nova normalitat.
En breu segur que podré tornar a utilitzar el gran angular per ser més a prop d’ells.

Carmen Boo, professora de creixement personal.

L’esperat retrobament amb les classes obre de nou la il·lusió dels cursos presencials. Ens ha ajudat molt poder mantenir el vincle amb tot el que hem compartit a les xarxes, però és evident que l’aula té els seus propis encants als quals costa molt renunciar i s’han trobat molt a faltar. Per això, visc agraïda aquest pas que té un regust de normalitat, encara que en la nostra consciència viu el que com a col·lectiu humà hem experimentat. Cadascú de nosaltres, des de la nostra singularitat i situació, hem travessat una experiència de la qual sento que és important poder treure algun aprenentatge que ens orienti a una vida, a un món millor.
Per tot això serà un retrobament molt significatiu, que visc amb il·lusió, alegria, entusiasme i desitjos d’aprendre, que és el que caracteritza les nostres classes. Una abraçada que arribi al cor i que s’estengui al planeta que tant ho necessita.

Orit Kruglanski, professora de reeducació visual.

Miro con ojos nuevos lo que era habitual. Tengo muchas ganas de caminar. Me siento emocionada y sensible a la presencia física de otras y otros, contenta de compartir la calle con tanta gente, tal vez me falta poder escuchar el silencio de la ciudad. En mi primera clase presencial me saltaron las lágrimas al estar de nuevo en la sala, en la misma una vieja amiga que llevo tiempo sin abrazar. He echado de menos las risas y comentarios desordenados de la gente, en las clases virtuales estaban tod@s silenciad@s y yo hablando sola. Estoy curiosa por ver cómo hemos cambiado.